RESUM
Jo confesso és el relat introspectiu que fa l’Adrià Ardèvol, el protagonista de la novel•la, quan comença a detectar els primers símptomes de la malaltia degenerativa que acabarà amb la seva vida intel•lectual. L’Adrià, nascut a Barcelona l’any 1946, és un individu singular, un superdotat en tot allò relacionat amb els estudis i l’adopció de nous coneixements: parla deu idiomes, toca el violí, escriu llibres erudits i ha heretat de son pare un afany, més que de col•leccionista, de recol•lector. Des de les primeres pàgines de la seva confessió sabrem, que és un home solitari, poc estimat des de la infantesa i carregat amb un fort sentit de la responsabilitat. Un home al qual sa mare, de petit, li diu que “no hem vingut al món a ser feliços”, i que assumeix com si fos culpa seva l’error d’haver nascut en una família com la seva arrossegant un considerable complex de culpabilitat per la mort de son pare.
Al costat de la figura de l’Adrià Ardèvol Jaume Cabré ens posa un altre protagonista tant o més important encara: un violí construït a Cremona el 1764 per Lorenzo Storioni. Un instrument de valor històric i econòmic incalculable del qual és posseïdor l’Adrià i que porta associada a la seva existència com a objecte una tèrbola trajectòria de robatoris i crims. La cadena d’esdeveniments relacionada amb aquest violí –i amb un altre objecte paral•lel: una medalla que també viatja al llarg dels segles de mà en mà, de crim en crim, fins arribar també a l’Adrià- és el canemàs damunt del qual Jaume Cabré ha teixit aquesta excepcional novel•la.
Amb aquests dos elements –un home i un violí- com a eix vertebrador de tot el conjunt l’autor va desplegant una estremidora reflexió sobre el Mal i la seva constant presència al costat de l’ésser humà en el seu itinerari damunt de la terra. L’evolució intel•lectual de l’Adrià Ardèvol el porta a escriure i publicar diversos textos de reflexió sobre la història del món i de les idees que l’han anat prefigurant i que li atorguen un reconeixement acadèmic internacional. Fins al moment que les circumstàncies de la seva vida –i la seva relació amb Sara Voltes-Epstein- el porten a afrontar l’aventura d’escriure una Història del Mal, a la qual no es veu capaç de donar una redacció definitiva.
A través de la biografia del seu protagonista, Cabré ens invita a conèixer la gent que envolta el cercle més íntim d’Adrià Ardèvol: Sara, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amor, i Bernat, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amistat. Un duet al qual es podria afegir el curiós rol d’un parell de figuretes de plàstic de joguina –un cow-boy i un indi- que al llarg del text representen el paper de ressons de la consciència (o d’àngels guardians) de l’Adrià.
Cabré ens parla d’un Mal total i, sobretot, implacable amb qui l’ha viscut de prop, ja sigui víctima o botxí. Un Mal que destrueix el supervivent quan el fa preguntar-se quin dret té ell a viure quan els altres són morts i que tortura el culpable amb la idea de l’inassolible penediment, de la impossible restitució de tot el dolor que ha generat.
El llibre es clou amb un parell d’efectes importants concentrats en les darreres deu pàgines i que tanquen l’obra.
AUTOR
El Jaume Cabré i Fabré, nascut a Barcelona el 30 d’abril del 1947, és un escriptor i guionista català. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, catedràtic d’ensenyament mitjà en excedència i professor a la Universitat de Lleida, és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Durant molts anys va compaginar l’escriptura amb l’ensenyament. Més endavant incorporà una nova faceta professional, la del guionatge televisiu i cinematogràfic. Tot i que darrerament es dedica quasi exclusivament a escriure.
Amb Joaquim Maria Puyal va ser el creador i guionista de la primera sèrie televisiva: La granja (1989-1992), a la qual van seguir altres títols com Estació d’enllaç (1994-1998), Crims (2000) i les tvmovies La dama blanca (1987), Nines russes (2003) i Sara (2003). En el terreny cinematogràfic ha estat coautor (juntament amb Jaume Fuster, Vicenç Villatoro i Antoni Verdaguer) del guió de la pel•lícula d’Antoni Verdaguer La teranyina (1990), basada en la seva novel•la, Premi Sant Jordi 1983. Amb el mateix equip va fer el guió d’Havanera (1993).
La seva feina literària està centrada en la novel•la i el relat; però també ha publicat teatre i un parell de llibres de reflexió sobre l’escriptura i la lectura. A més, col•labora amb la premsa escrita, principalment amb el diari Avui. Ha rebut els principals premis de la literatura catalana a obra inèdita i obra publicada, així com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural, pel conjunt de la seva obra i trajectòria. El 2014 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi en tant que persona destacada pels serveis prestats a Catalunya.
Per a més informació podeu consultar la seva pàgina web: http://www.jaumecabre.cat/ca/node/inici
I també el següent web: http://www.escriptors.cat/autors/cabrej/pagina.php?id_sec=378
CURIOSITATS
- A través de les pàgines de “Jo confesso” i de l’àmplia nòmina de personatges i de situacions que hi són descrites el lector es passejarà per Girona i els monestirs del Pallars els segles XIV i XV, per Cremona i París el segle XVII, per Vic i Roma els anys de la primera Guerra Mundial, per l’Alemanya nazi i Auschwitz i per la Barcelona dels anys 40 i 50 fins arribar, seguint les peripècies vitals de l’Adrià Ardèvol, fins als primers anys del nou segle.
- “Jo confesso” és una novel•la que engloba un espai cronològic de més de set-cents anys amb un eix vertebrador que és el violí del qual Adrià és propietari. Un instrument marcat amb l’estigma de la violència des dels seus orígens més pregons ja que la llavor d’erable -que tres-cents anys després esdevindrà arbre esponerós que, tallat adequadament, servirà perquè Storioni construeixi el violí- és a la butxaca de l’hàbit de fra Miquel de Susqueda quan, per condemna de la Santa Inquisició, és mort i enterrat enmig del bosc sense dret a reposar en terra sagrada.
- Pel Jaume Cabré, un fragment que resumiria tota la novel•la seria el següent: “Fins ahir la nit, caminant pels camins de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error”.
COMENTARIS
- “Sovint m’han preguntat per què escric. Al principi contestava amb evasives, perquè ni jo ho sabia, o, si de cas, tenia la temptació d’etzibar un discurs més o menys solemnial sobre el fet literari. Ara, quan m’ho pregunten, em quedo amb les evasives però, al mateix temps, amb alguns elements de clarificació personal, perquè arriba un moment que m’adono que l’escriptura és, per a mi, un acte necessari de la mateixa manera que fa temps que ho és la lectura. Un arribat a l’escriptura a través de la lectura. “Jaume Cabré
- “No intento explicar la crueltat ni donar respostes, sinó que aquest és el context en el que es mou l’Adrià, però em donaria per satisfet si amb la novel•la aconsegueixo que el lector es faci unes quantes preguntes”. Jaume Cabré
- “Es tracta d’una obra que va de la bellesa a la vellesa i sobre l’ànsia de saber. Una novel•la ambiciosa que recull els darrers sis-cents anys de la història d’Europa. Una veritable novel•la de novel•les, en què el lector viatja de l’Eixample barceloní al Congo, i del segle XX al XIII en una mateixa pàgina. Tanmateix, l’Europa del segle XX, l’existència de la maldat humana i els sentiments de culpa, amor i desamor hi exerceixen el protagonisme principal.” Joan Josep Isern
